Me'n recordo perfectament el dia que em va agafar el rampell i vaig escriure't al teu mail, doncs no sabia pas on més fer-ho, lo bonic que era llegir, lo preciós que era un llibre..., tu no ho saps, però en el moment que em vas convidar a escriure al bloc, vares despertar un monstre que dormia en el meu interior. Un que ja feia anys que tenia amagat en algun racó de les meves entranyes i amb el què ja feia temps que havia renunciat de conviure: les paraules.
El fet que tu m'espentegessis a fer-ho, en publicar el primer poema en 10 o quinze anys, m'ha fet retrobar amb una il·lusió, un dia viscuda intensament i de cop oblidada. Gràcies.
Gràcies per permetre que expressés el que sento en el meu dia a dia sense por d'allò que pogués dir. Per la confiança i la fe. Gràcies i mil gràcies també per haver sabut entendre al meu impetuós fill i haver-nos ajudat a anar-lo fent persona (encara hem de currar molt).
Montseta, si algun dia la meva il·lusió d'escriure es veu plasmada en el paper i es veu embolcallada per dues tapes, serà en part gràcies a tu. Pensa que hi seràs ben present.
Amb molt d'amor,
Sònia C.
