De mi per tu

Què dir-te a tu Montse???

Mestra, amiga, confident, sàvia, companya, forta, incansable...

Des de l’any 2001 que l’atzar va fer que els nostres camins es creuessin. Un dia d’hivern ens vam creuar les mirades com a company i companya dins la mateixa escola, escola on ara, aquestes mirades de company i companya s’han acabat i han passat a ser mirades d’amistat, respecte, admiració i orgull davant una de les millors mestres que mai he conegut.

Sóc home de poques paraules, més aviat escolto aquelles que em deixa sentir el vent. Per això avui i des d’aquest espai et vull donar les gràcies amb paraules, versos i poemes...

... amb tot allò que t’agrada a tu.

De ben segur que aquestes lletres ja les has escoltades però...

... potser no en aquest ordre ni dient el que diuen avui, ara i aquí.

A L’AMIGA QUE DEIXA EL POBLE

Trist i abatut per un dolor que em neguiteja,

com a vençut, sense deixar anar cap queixa,

amb el cap alt, però a mitja veu, per semblar normal,

t’he dit adéu.

Sé de tantes claus allunyades per força dels seus panys,

de portes closes, de llars tancades des de fa tants anys.

I ara tu has emprés el camí, no saps com és de dur

haver de repetir.

El poble estreny i creixen sense parar els erms.

El temps empeny i jo vull trobar uns altres rems,

un nou camí sense tardança

per trobar-me aquí amb confiança

jo, potser demà vindré amb tu amb recança.

Tu te’n vas i jo, a mitja veu,

sortint-te del pas,

et vull dir,

adéu.

Adéu amiga que te’n vas amb l’esperança dins teu

d’un retorn que mai faràs, sí, tu dius que tornaràs

Però, ai amiga, jo et dic adéu.

Adolf Costafreda (Artesa de Lleida)

Després de les paraules d’un veí del meu poble vull acabar dedicant-te “L’última rosa” de Màrius Torres.

L’ÚLTIMA ROSA

Obrint sota la pluja la seva carn morada,
secreta, en el jardí deshabitat i clos,
tan nua, en l'olorosa misèria del seu cos,
desesperadament l'última rosa es bada.

Tot és, al seu entorn, corrupció i repòs.
¿Qui féu créixer en la branca, ja quasi despullada,
el botó destinat a obrir-se a l'arribada
de l'orba estació que condemna les flors?

Ningú no et sabrà mai, poncella de novembre!
¿Per què la teva heroica voluntat de florir,
si tot el món és fred i hostil com el jardí?

-L'atzar no sap on va ni quines llavors sembra.
El seu pas és feixuc. Camina poc a poc,
sobretot pels camins que no duen enlloc.

Màrius Torres (Lleida 1910- Sant Quirze Safaja 1942)

Per tu Montse, per l’amiga que deixa l’escola i per una de les últimes roses.

Gerard Calderó i Morera